L'origen de la ciutat d'Esplugues

Esplugues de Llobregat està situada al Pla del Llobregat a 2ª 4’ 45’’ de longitud i 4ª 21’ 1’’ de latitud. L’altitud sobre el nivell del mar a la plaça Sta. Magdalena és de 110 m i al cim de Sant Pere Màrtir de 399 m, el més alt dels tres que té Esplugues (Sant Pere Màrtir, Puig d’Ossa i Turó del Temple).

És un territori parcialment accidentat pels vessants meridionals de Sant Pere Màrtir, de la serra de Collserola, fet que provocà que les aigües pluvials formessin nombrosos torrents que travessen la ciutat (torrent d’Esplugues, de la Fonsanta, etc.) que porten les aigües al Llobregat. El sòl és de composició principalment calcària i argilosa, per tant molt permeable i que per acció de les aigües de pluja, els rierols i torrents dóna lloc a la formació de coves o esplugues. D’aquí el nom d’Esplugues que significa “cova o cavitat formada a les regions calcàries”. D’aquests dos fets, la presencia de coves i que les aigües desaigüen al Llobregat, esdevé el nom d’Esplugues de Llobregat. (més endavant ampliarem aquesta informació).

El terme municipal d’Esplugues, amb una extensió de 4,6 Km2, limita al nord amb Barcelona i Sant Just Desvern, al sud amb l’Hospitalet i Cornellà, a l’oest amb Sant Joan Despí i a l’est amb Barcelona i, immers de ple en la seva conurbació i àrea metropolitana. Esplugues depèn del cap de partit judicial de Sant Feliu de Llobregat.

Esplugues de Llobregat forma part des de 1982 de la comarca del Baix Llobregat. Aquesta comarca està integrada per 30 municipis, els límits administratius la separen del Vallès Occidental al nord-est, del Barcelonès al sud-est, del Bages al nord-oest, de l’Anoia i l’Alt Penedès a l’oest i del Garraf al sud-est. El Baix Llobregat està dins de la primera corona metropolitana i atès que l’eix del Llobregat és la principal via natural d’accés a Barcelona això explica la important xarxa viària que travessa Esplugues (autopista, rondes, carretera nacional, etc).

Un tros de paret de la Torre dels Lleons és, possiblement, l’únic testimoni localitzat que demostra l’existència dels primers assentaments humans en el terme municipal. Tal vegada correspondria a les restes d’una vil·la romana emplaçada a la vora de la Via Augusta, camí principal de comunicació que tindria Esplugues fins a la construcció de la carretera Reial al segle XVIII.

La documentació més antiga trobada és de l’any 964 i correspon a un testament que parla de cases, hortes i vinyes situades a Esplugues, sense esmentar però cap nucli de població. No serà fins l’any 1096 quan es farà la primera delimitació del territori enregistrant una desena de cases amb una cinquantena d’habitants.

Per documentació del s.XII tenim referències que la família més important correspon als Picalqués, propietaris d’un castell ( on hi ha la Torre dels Lleons ) i d’una bona part de terres d’Esplugues. L’assentament d’ Esplugues quedaria articulat sobre dos nuclis fonamentals: el turó de la Sagrera, on l’església faria d’eix aglutinador , amb masos al seu voltant com Can Ramoneda , Can Cortada o Can Pi; i el nucli derivat del feu de la família Picalqués. Al costat, també, de l’antiga Via Augusta , hi restaria emplaçat el primitiu hostal de Picalqués. En el seu entorn hi creixeria el Raval ( desaparegut amb la construcció de l’autopista A-2) , format per les casetes dels treballadors del feu.

Aquesta distribució demogràfica i urbanística canviarà definitivament a finals del s. XVIII com a conseqüència de la construcció de la carretera Reial o camí Nou ( de Madrid a França )manada construir ( 1763-5 ) per ordre del rei Carles III. La nova carretera desplaçarà el centre de la població ( com ho demostra el trasllat de l’hostal de Picalqués del Raval a la carretera, amb la construcció de l’edifici que avui és la Casa de La Vila ) i connectarà el nucli de la vila amb una sèrie de masies que estaven aïllades.

Progressivament, s’aniran construint casetes de planta baixa i pis amb un petit hort al llarg de la carretera, amb preferència al cantó N. La majoria de les noves construccions son petites cases individuals habitades per jornalers del camp.

A pols de l’augment de població aniran sorgint noves necessitats ateses per botiguers, ferrers, sabaters… Esplugues deixarà progressivament de ser un poble únicament rural.

La situació geogràfica i estratègica d’Esplugues, a la vora de la ciutat de Barcelona i dintre de l’àmbit del Baix Llobregat, expliquen el bon nombre d’episodis històrics que s’anaren succeint en el pas pretèrit del temps.

Esplugues, ha esdevingut escenari de lluites i, sovint, camp d’operacions militars atès l’emplaçament de mirador de la nostra muntanya de St. Pere Màrtir. Noms com el mariscal la Mothe, en la seva intervenció en la guerra dels Segadors, o el del general Manso en les conteses napoleòniques i d’altres més lligats al transcurs de les guerres carlines expliquen la complicitat històrica que Esplugues ha tingut amb la resta del país al compàs dels canvis socials i polítics.

Com a anècdota, assenyalem que l’ordre de bombardeig de la ciutat de Barcelona l’any 1842 la va firmar Espartero emplaçat a Can Cortada. Des de Montjuic es van llançar un miler de bombes durant catorze hores.

Esplugues , fins ben entrat el segle XX, tingué com a base econòmica fonamental l’agricultura. Tot i que la manca de regadiu en una agricultura de secà havia obligat una bona part de la població a trobar el seu mitja de subsistència en el conreu d’altres terres dels contorns., o bé esdevenir mà d’obra de les fàbriques dels voltants .

Les primeres referències industrials estan lligades a la ceràmica i tota la producció lligada al fang aprofitant la qualitat argilosa del sol. En perfecta harmonia conviurien les siluetes allargassades de les xemeneies de les bòbiles al costat dels camps conreats per la vinya i el blat. Destaquem la presència de la fàbrica de ceràmica Pujol i Bausis  “La Rajoleta “,instal·lada des de mitjan segle passat i de gran renom dins la producció ceràmica artística del període modernista, especialment.

La millora de les comunicacions, la instal·lació d’aigua , llum i telèfon faran possible l’emplaçament duran el primer terç de segle de petites fàbriques o empreses familiars.

No obstant això , no serà fins a partir dels anys 50 i 60 del s. XX quan Esplugues se sumirà en un procés accelerat i irreversible d’industrialització plena que precipitarà el seu pas de vila a ciutat, afavorit per processos immigratoris.  La seva fesomia que, temps enrere , tant havia atret colònies d’estiuejants experimentarà diversos canvis d’acord amb les transformacions quantitatives i qualitatives de la ciutat. En les darreres dècades, ha passat de ser una població eminentment industrial a una població de serveis. L’actual conformació de la personalitat social, urbana i econòmica d’Esplugues, doncs, s’ha perfilat a partir de la ràpida evolució d’un nucli rural i pre industrial fins arribar a la ciutat contemporània que és avui.

El nom Esplugues o Splugues es troba en documents antíquíssims, expressat amb petites grafies diverses. El nom geogràfic d’un país o un poble, a vegades, prové de la seva configuració geològica o d’elements naturals que predominen en la seva topografia, com arbres, aigües, coves i roques.

La topografia d’Esplugues ens demostra que l’estructura del seu sòl i subsòl, abans més accidentada que ara, geològicament és molt apropiada per a la formació natural de coves o balmes en les seves margenades i pregones torrenteres, fet que pot donar llum sobre l’origen geogràfic del mot “Esplugues”.

Aquesta paraula “Esplugues” en català, catellanitzada “Esplugas”, “Espeluges en francès, Speluncae llatina i en grec (alfabet grec inexistent= Spelugges), etimològicament és el plural d’”Espluga”, “Spelunca” i de l’originària “? (alfabert grec inexistent) “Spelugs” i significa “cova”, “balma”, “caverna”, gruta o cavitat.

És aquest nom un dels més antics o remots dintre l’orografia del Llobregat, que ens revela l’antigor de la nostra localitat, on predominaven coves. Regirant alguns arxius antics, hom comprova que la paraula “Esplugues” pren petites grafies diverses, com “Spelugues”, “Splugues” o “Spelunca” fins el s. XVII, en el qual la influència de la llengua casteñllana comença a corrompre “Esplugues” en “Esplugas”.

Malgrat l’evolució regular que segueix la fonètica dels noms catalans d’origen popular, el mot “Esplugues” es manté gairebé com l’originari ? (nom grec=Spelugges), contra el que succeeix amb la major part de noms locals que el temps ha adulterat. Cal remarcar que la paraula “Esplugues” té en català una significació toponímica pròpia que no té ni existeix en la llengua castellana, no havent-hi, per tant, cap dubte que la forma gràfica correcta del veritable nom deu ésser “Esplugues”, com ho prova també el fet que els documents més antics anteriors al s. XVII ho escriuen gairebé tots d’aquesta manera, essent així invariable o intraduïble en “Esplugas”, àdhuc escrivint en castellà.

A Esplugues s’hi afegeix l’apel·latiu “Llobregat” per trobar-se en la comarca del Baix Llobregat; tot i que el riu Llobregat no passa per Esplugues, la població històricament i social ha estat sota la seva influència. Els romans anomenaven al riu Llobregat amb el nom de “Rubricatum”, que en llatí vol dir “roig”, a causa del color vermell que tenien les seves aigües al seu tram final, després d’arrossegar al·luvions procedents de les muntanyes rogenques del Papiol. La documentació medieval el cita amb el nom de “Lubricatum, segurament amb el sentit de “Lubricum”, “lliscós”. Normalment, els noms de riu no presenten canvis de sentit tan bruscos com aquest, ja que acostumen a ser molt conservadors. Això, i el fet que el pas de “R” a “L” –inicial poc habitual en l’evolució del català-, ha fet pensar els experts que tant “Rubricatum” com “Lubricatum” podrien ser adaptacions, segons l’època històrica d’un nom preromà desconegut.

Per altra banda, l’adopció de pertinença “de Llobregat” que acompanya al nom “Esplugues” permet de manera clara distingir-lo d’altres pobles que tenen el mateix nom, si bé en singular com: l’ Espluga Calba, Espluga Freda, Espluga de Serra o l’Espluga de Francolí. El mot “Esplugas”·, Spelunca o “Espeluges”, va prendre carta de naturalesa a alguns llocs no solament a Catalunya, sinó també d’Itàlia, de la Gàlia antiga i dels Alts i Baixos Pirineus. Cal senyalar que prop del santuari de la Verge Blanca i Miraculosa, la Mare de Déu de Lourdes hi localitzem una muntanya amb unes coves magnífiques dins de les roques anomenades “coves de Santa Magdalena”, i que té el nom de “Mont des Espeluges”.